Les grans celebracions anunciades per l’Ajuntament de Terrassa pel fet d’haver arribat a la fita dels 200.000 habitants són una bona ocasió per plantejar-se la comparació entre les dues ciutats veïnes. Sabadell i Terrassa sempre han mantingut una certa rivalitat per atorgar-se la capitalitat de la comarca i d’altres mencions, entre elles la classificació de “ciutat gran”. Pel sabadellencs en general el que Terrassa ens hagi passat al davant en nombre d’habitants ha estat realment una galleda d’aigua freda. Encara que no ens ha agafat de sorpresa perquè ja fa temps que ens adonem que, mentre Sabadell perd pistonada, Terrassa està progressant a un bon ritme.

En quant a l’augment demogràfic, cal destacar com a principal factor condicionant l’extensió del terme de Sabadell que, molt més petit que el de Terrassa, és un clar impediment per competir en aquest camp. També, el preu dels habitatges és un altre factor important. A Terrassa, fins ara, els habitatges han estat més econòmics que a Sabadell. És aquesta qüestió, a jutjar per les procedències dels nous habitants de Terrassa, la que ha fet decantar la balança cap a la ciutat veïna: després dels provinents de Barcelona, són els sabadellencs que han anat a viure a Terrassa els que consten en segon lloc.

Deixant de banda el nombre d’habitants, la gestió política és sumament important per al desenvolupament i per a aconseguir una bona qualitat de vida a la ciutat. I aquí és on s’hi veu la mala gestió de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sabadell que encapçala Manuel Bustos. Malgrat que pertany al mateix partit que l’alcalde de Terrassa (PSC), la personalitat del de Sabadell és completament diferent.

És per això que plora la criatura. No són les estadístiques ni el títol de “ciutat gran” el que afecta els ciutadans. Ningú no en menja ni viu millor per compte d’aquests privilegis si no vénen acompanyats d’uns bons equipaments socials i d’unes infrastructures adequades. Tanmateix, cal felicitar Terrassa, per la fita aconseguida i també per l’excel·lent progressió que ha experimentat com a ciutat.

A Sabadell patim la mediocritat, la falta de visió de futur i la poca categoria dels nostres polítics municipals. Un equip de govern format fins fa poc per 23 (ara 20) regidors, dels quals 8 són tinents d’alcalde, hauria de funcionar com una seda. Malauradament, els resultats no van per aquest camí. Podem dir tranquil·lament i sense por d’equivocar-nos: mai tants havien fet tan poc.

I és que a Sabadell, a més a més de la manca d’habitatge assequible i el treball precari, tenim greus problemes d’equipaments bàsics que afecten directament la ciutadania. Si estem malalts, mentre l’Aliança roman tancada i el Taulí es troba en situació de colapse, ens envien a l’Hospital de Terrassa. Si precisem d’un servei d’inicineració funerària, hem d’anar al Cementiri de Terrassa. Si volem visitar un bon museu tèxtil, cal anar a Terrassa. Podem continuar amb la preservació del patrimoni històric, amb els equipaments socials, amb la cultura, amb la vida associativa....

Però tot això no sembla pas amoïnar a uns governants municipals que tan sols s’han mostrat eficients a l’hora de controlar els mitjans de comunicació i de crear o domesticar entitats afins amb la finalitat de dividir el teixit associatiu de la ciutat de Sabadell. Per uns: els afins, les màximes facilitats; pels altres: els crítics, el desprestigi i el silenciament. Amb un alcalde que es dedica a repartir medalles, premis i banderes de la ciutat a dojo, el qual disposa d’un generòs desplegament de protocol, gabinet de premsa i material fotogràfic, dedicat exclusivament a les aparences i a la seva imatge. Amic de florides operacions propagandístiques que més aviat semblen d’un nou ric que d’una persona que es deu a un càrrec públic i de gestió d’una ciutat. Hom s’adona que a Sabadell ens trobem davant d’una política d’aparador buida de contingut aprofitable.

És vergonyós veure com els partits polítics IC-EUiA i ERC han quedat dissolts en la política practicada pel PSC de Bustos. En quant a CiU, que va sortir fa poc del govern per passar a l’oposició, sembla que encara es troba massa embolicada en les xarxes del poder per exercir-la. L’Entesa per Sabadell, és l’únic partit que fa una oposició digne, mentre el Partit Popular, també a l’oposició, va fent la viu-viu. Evidentment, aquesta situació fa temps que dura i ara ja és de domini públic. De totes maneres, la culpa no és tan sols dels governants, els governats hi tenim molt a dir i a fer. Les entitats de pes sabadellenques callen, la societat civil està paralitzada i resignada, que no vol dir conformada. A Sabadell es manifesta una sensació d’impotència, agreujada per l’existència d’una ciutadania acomodada en l’individualisme que ha perdut la capacitat de reacció. Els pocs que s’han pronunciat o han denunciat públicament alguna disconformitat amb la gestió municipal, han estat ràpidament neutralitzats amb arguments grollers i destructius, cosa que ha provocat el cansament, la dissuasió i el desànim. Tot plegat, un panorama ben galdós per a una ciutat com Sabadell que sempre havia estat capdavantera en els moviments socials i culturals.

Sabadell, té mala peça al teler i ha de preguntar-se si vol sortir del perillós pendent en què està immergida i quan. En la resposta trobarà la solució.

Elena Bertran

Sabadell